Carta adreçada a la senyora Anna Simó. Consellera de Benestar Social i familiar

Sra. Anna Simó, Consellera de Benestar Social i Família:

Què esta passant amb les dones grans de Catalunya?

Nosaltres som algunes de les dones de la guerra (les més grans de 80 anys); moltes vàrem perdre els marits, algunes altres els fills. Les de 60 anys i més som les nenes de la guerra i la Dictadura de Franco, moltes de nosaltres vàrem haver de córrer amb els grisos al darrere i vàrem rebre cops de porra pel sol fet de defensar els nostres drets i el de totes les catalanes i catalans. Essent encara unes nenes es mofaven de nosaltres dient que parlàvem com els gossos, que parléssim en cristià, però la nostra resistència i duresa fou prou. El nostre ensenyament va ser en la llengua de l’imperi dominant, però totes les nenes vam parlar sempre la nostra llengua materna. Quan arribàvem al col•legi havíem de cantar el “arriba España”, tant en el moment d’entrar com en el de sortir de classe.

Vosaltres, ara, no teniu la prioritat de la defensa de la nostra estimada Catalunya, sinó la de defensar totes aquestes dones i homes que estan patint el menyspreu dels polítics i d’una societat que només entén d’estadístiques. S’ha de tenir més consideració envers aquestes persones que es mereixen el millor, perquè allò que actualment tenim, allò que ara és Catalunya, és a causa de l’esforç que, durant anys, han invertit homes i dones. Uns homes i unes dones que estan malvivint en unes dures condicions infrahumanes, dins d’alguns hospitals i residències, i que són tractats com si no fossin éssers humans.

En aquesta vida, però, tot es pot arreglar, sobretot si existeix una clara voluntat política. Ja no val, doncs, la pura estadística. És de justícia que totes les persones grans no s’hagin de sentir humiliades per part de cap partit polític ni per cap de les persones educadores, ni per cap sanitari, ni per cap director o directora. Allò més greu és la manera com són tractades aquestes persones grans, sense cap paraula amable, per part dels sanitaris o pels agents socials.

Sra. Anna Simó, en aquests moments estem lluitant per unes pensions dignes per les vídues. Creu que si jo tingues prou recursos deixaria de lluitar? Doncs no, perquè no vull veure com la gent malviu, i nosaltres som la veu de totes aquestes persones, que no poden defensar-se per si soles. Però la tasca de l’associació va més enllà de les reivindicacions: parlem amb les persones grans, les visitem, o també vénen a les nostres reunions setmanals, ja que moltes son del col•lectiu.

I em pregunto, ¿quan el Sr. Carod Rovira deia en el seu programa electoral que les seves prioritats serien els Serveis Socials i la Sanitat i deia que les vídues teníem tota la raó, M’estava dient que el seu suport no era real i que les seves paraules eren de pura demagògia?

No es pot consentir ni permetre que a Catalunya es continuï produint el conegut fenomen de la feminització de la pobresa, amb cara de dona i vídua major de 65 anys i que viu sola. Cal posar-hi solucions i que no paguin justos per pecadors. El que tingui més que pagui més. Deixeu que les dones i Vídues tinguem pau i una mica de tranquil•litat, ho tenim ben merescut, no? Actualment vivim dins d’una societat que te molts prejudicis. Penseu que les dones i Vídues no som persones invisibles, ni ciutadanes de segona pel sol fet de no tenir el marit o company.

Les dones i viudes ja no creiem en les paraules i les ambigüitats polítiques i en les promeses electorals que no es compleixen. Ens sentim molt maltractades, ja que sempre estan sortint notícies que no s’adeqüen a la realitat. Es pot fer molt més per la gent gran.

   María Elvira Climent, presidenta
   Terrassa – 21-05-2005